Alguns noticiaris es feien ressò de l’amaratge el passat 15 de Gener de 2011: “La Policia Marítima Croata rescatà el passat Dissabte a tres ciutadans Espanyols després que el globus d’aire calent en el que viatjaven es veiés obligat a amarar a l’Adriàtic Nord, comentava el Ministre Croata del Mar i Transport. Els tres foren localitzats a unes 11.5 milles nàutiques al Nord-oest de les Illes Brijuni, segons l’agència de notícies HINA.”
|
Desgraciadament, tot i els més de 30 anys d’experiència amb Globus, i malgrat volar amb un dels millors globus del món, les coses poden anar mal dades. El pilot, Josep Maria Lladó Costa, amb una gran experiència en vols transalpins i de llarga distància, amarà suaument l’espectacular globus sobre la superfície de l’Adriàtic, tan bon punt un vaixell de salvament arribà a la zona, permetent així que els tres tripulants fossin rescatats sense perill. El globus en qüestió era el mateix que Josep Maria volà amb èxit sobre l’Aconcagua (Amèrica del Sud) l’any passat.
|
 |
Vam enlairar-nos amb el Globus EcoMagic “Aconcagua” T-180 a Dobbiaco (Itàlia), a les 11:00h amb un vent previst de 320-330º i una velocitat en altitud d’uns 50 nusos. A bord érem 3 tripulants i 5 bombones de 30 kg, essent possible de realitzar un vol prolongat gràcies a la vela de doble capa EcoMagic.
 |
El vol fou magnífic, malgrat que en arribar a la depressió italiana vam trobar una densa capa de núvols a uns 2000 peus. Donat que havíem consumit menys de dues bombones, vam decidir continuar, doncs la direcció i velocitat del vent ens havia de dur a Croàcia en uns 40 minuts, segons indicava el GPS.
Quan crèiem que començàvem a sobrevolar la península d’Istria (Croàcia), vam descendir per sota els núvols, tot tenint la ingrata sorpresa de trobar-nos enmig del mar. En el meu GPS (veure fotos) Croàcia no apareixia en detall, però la informació per pantalla indicava que estàvem descendint sobre terra ferma.
 |
 |
Vaig imaginar que la cartografia del meu GPS no era precisa i com que dibuixava la costa amb línies rectes, vam voler creure que estàvem a no més de mitja milla de la costa pròpiament dita. D’haver estat així, hauríem pogut tornar a terra, doncs a uns 2000 peus teníem un suau i variable vent amb 150º. Per tant vam decidir ascendir novament, doncs segons el meu GPS (no en duia cap més a bord amb cartografia) podríem aterrar més al sud solsament mantenint la direcció de 335º. Aquesta ens dirigiria fins a 15 km terra endins, així que ens vèiem sans i estalvis.
Recobrada l’altitud vaig consultar els vents en alçada al Control de Trànsit Aeri per veure si podíem virar costa endins de manera més ràpida, però tots tenien similar component. Quan vam descendir de nou creuant els núvols i ens vam veure encara enmig del mar, sense terra a la vista, no ens podíem creure que el mapa anés errat amb tanta distància. Una distància que més tard vam xifrar en vora 15 milles. Després vam deduir que el que en el mapa apareixia com a línia de costa era en realitat la frontera amb les aigües internacionals!
Teníem encara molt gas, vora 70 kg, que en una vela com l’Aconcagua suposen unes 4 hores de vol, així que en aquest sentit no hi havia problema. Vaig avisar immediatament a la torre de control de Zagreb de la situació d’emergència, doncs tots els vents disponibles eren massa paral•lels a la costa com per arriscar-nos. Encara eren les 14:30h de manera que teníem llum de dia garantida fins l’arribada d’algun vaixell de salvament. Els serveis de rescat coneixien contínuament la nostra posició gràcies al Transponedor de bord, que disposava de mode S.
Tanmateix vaig activar l’ELT per tal de ser localitzats més fàcilment, i vam contactar a l’equip Kon-Tiki i al nostre cotxe de rescat per recolzar l’operatiu. Afortunadament la llanxa de rescat arribà en aproximadament una hora. El vent ens arrossegava a uns 10 nusos, i la llanxa era massa petita com per carregar el globus. Així doncs no vam tenir més remei que amarar, i des de la cistella abordar directament la llanxa, permetent endur-nos alguns instruments. Dissortadament vam haver de deixar el globus allà, així que vaig desconnectar les bombones (que contenien més de 45 kg de gas) i vaig obrir l’FDS per estirar la vela. Donat que precisament era la vela el que més lamentava perdre, vaig preferir no lliurar-la de la cistella.
 |
| © A.Magai 2011 |
Els següents dos dies vam fer-nos a la mar juntament amb l’equip Kon-Tiki a la recerca del globus amb dos grans pesquers equipats amb sonar, capaços de rastrejar el fons marí. La profunditat a la zona rondava els 45 metres, de manera que crèiem possible trobar-lo en les hores següents a l’incident. Tot i les transmissions de l’ELT i les actualitzacions de la posició cada dues hores, la cerca for inútil.
Afortunadament tots vam acabar sans i estalvis, en gran part gràcies a l’eficàcia i professionalitat de l’equip de Salvament Marítim i de la Torre de control de Zagreb, que actuà d’enllaç. Per tant, “només” hem de lamentar la pèrdua del globus.
Després d’aquesta experiència he estudiat amb atenció la manera amb la que cal preparar un globus per volar al mar, i a continuació ofereixo algunes recomanacions davant de casos similars:
1) Col·locar tots els aparells i instruments a poder ser en bosses, penjats arran de la part posterior del quadre del cremador respecte a la direcció en que ens arrossegui el vent.
2) A l’hora d’abandonar la cistella, i en cas que aquesta no es pugui rescatar, amb la vela ja estirada sobre l’aigua, recomano fer el següent:
a. Preguntar a l’equip de rescat pel calat (profunditat) de les aigües en aquell punt.
b. Allibereu en una cantonada els dos cables de la cistella, i uniu-los respectivament a un “pernil” (corda de rescat) i a la corda de corona (un cop lliurada del quadre). Si ignoreu la profunditat o bé aquesta és important, feu el mateix però amb una bombona enlloc dels cables de cistella.
c. Allibereu els altres 3 mosquetons de la vela, de manera que quedi lliure.
d. Traieu el cremador (un cop heu estat evacuats, la cistella hauria de quedar amunt). Si no teniu ocasió de prendre el cremador amb vosaltres, senzillament lligueu-lo al terra de la cistella.
Lògicament aquesta és només una opinió, i és finalment cada pilot que optarà pel que cregui convenient en cada moment en funció de les circumstàncies, però tenir aquests consells en ment pot resultar d’ajuda.
Josep M. LLadó Costa.”