El pas de l’Aconcagua – Diari de Vol per Uwe Schneider

Vídeos de la travessa: * Travesía del Aconcagua part 1   * Travesía del Aconcagua part 2
* Aconcagua 2010_640x480         * Aconcagua 2010 directors cut

Dimarts 2 de Febrer, Matí:
Basant-nos en els darrers butlletins i la previsió dels vents de Michael Noll, hem decidit durant l’esmorzar que emprendrem el vol demà al matí, just a l’albada, des d’un emplaçament entre 135 i 140° respecte l’Aconcagua. Esperem tenir uns 300 o 310° en superfície, i uns 330° a 35 o 40 nusos entre 4.000 i 5.000 metres. La previsió del dijous anticipa vent amb major component Nord en capes mitges i altes. Després d’esmorzar anem a carregar les bombones de gas, incloses dues d’en Christian Millas. L’una és per l’inflat, i l’altra la durem per precaució, en cas que haguéssim d’estendre l’autonomia fins al capvespre. De fet, la durada del vol s’estima en unes 4 hores. Durant la càrrega, tan el Josep Maria com jo ens emprovem les màscares i comprovem el sistema de suport vital. Seguidament tornem a l’Hotel per fer les maletes, tant l’equip que durem en vol com l’equipatge que viatjarà però per terra, al furgó de Gabriel Massini. En el seu viatge cap Argentina hauran de creuar els Andes, i allà recolliran el seu cotxe. Mentre uns recullen a l’Hotel, la resta compren queviures i provisions per sopar i passar la nit acampant en l’àrea d’enlairament. Tanmateix també procuren aigua i menjar per a nosaltres durant el vol. Cap a les 2 del migdia ens reunim tots per refrescar-nos a la piscina tot gaudint d’un “asado” a casa d’en Pancho. Mentrestant en Christian acaba de buscar bengales d’emergència i en Jaume Llansana és a la duana per assegurar-se que no hi haurà cap problema per creuar la frontera amb els cotxes de lloguer i tornar més tard amb tot l’equip.Dimarts 2 de Febrer, Tarda:
Deixem el camp base deu minuts passades les 4, doncs calia acabar-se una deliciosa síndria. Un cop a la carretera enfilem direcció Oest, cap a la autopista 5, per més tard seguir al Nord fins a Los Vilos. Des d’allà, a l’Est cap a Illapel i Salamanca. Just a la sortida d’una benzinera on havíem parat a reomplir, som aturats per la policia Xilena. Perquè? En Josep Maria tenia el carnet de conduir a l’altre cotxe, però persuadeix a l’agent assegurant-li que va llogar el cotxe 4 dies abans constant ell com a conductor, de manera que ja li havien comprovat aleshores! Gràcies a això podem seguir camí. Arribem a Illapel i Salamanca. Tot creuant Illapel faig una ullada al GPS i sembla que quedem a uns 137° de l’Aconcagua. Això és exactament el que ens cal, previsió en mà. De manera que decidim quedar-nos aquí i no penetrar més a la serralada, facilitant també la feina del rescat, doncs haurien de desfer tot el camí.

Des d’un pont divisem un magnífic camp verd a la riba del riu, i intentem anar-hi. Busquem alguns accessos, i al tercer intent hi arribem, descobrint que es tractava d’herba tova i humida. Així doncs, seguim cercant pels voltants fins a trobar un bon camp. Preguntem als veïns i ens dirigeixen a una de les cases més grans d’Illapel, on el propietari, Alfredo Aguilera, ens rep i ens explica la llarga dinastia de la seva família i les seves arrels Xilenes. Ens dóna permís per emprar el camp, alhora que ens facilita accés a internet per mirar les darreres previsions meteorològiques. En Michael encara dorm, però la meteo de NOAA està disponible a qualsevol hora. L’Alfredo ens recomana el restaurant “Parrilladas Argentinas”, on ens reunim uns estona amb el nostre equip de rescat. Tenim un bon àpat, encara que breu, quan just en acabar rebem la visita dels reporters de TV2 Choapa, que havia avisat l’Alfredo. Durant el sopar fins i tot l’alcalde l’Illapel ens dóna la benvinguda per telèfon. Després del sopar prepararem la cistella per l’endemà, a la vegada que l’equip munta les tendes. Ah, resulta que hi ha un Rottweiler guardant el camp!, ens diu l’Alfredo. Això si, procura tranquil•litzar-nos assegurant que es portarà bé si el cridem pel seu nom, Cisco.Dimecres 3 de Febrer – el dia de l’Aconcagua:
A un quart de 7 engeguem el ventilador i inflem el globus. Tenim ja amb nosaltres a la televisió local i alguns veïns que contemplen els preparatius. En Christian contacta amb el CTR de Santiago per assignar-nos freqüència radio, alhora que anem col·locant i activant tots els aparells i instruments. El subministrament d’oxigen es deixa a punt d’usar, i ens posem la roba d’abric. Toquen algunes paraules per a la televisió. No recordo què va dir exactament en Josep Maria, però jo vaig exclamar: “¡Vamosnos! ¡Hasta Argentina!”. Abraçades emotives i petons amb els amics que deixem a terra, i iniciem el vol a les 6:23.

Ascendim suaument per a les càmeres i les fotografies, però ben aviat trobem una fins capa d’estrats. El terreny desapareix sota nostre i la vista canvia a un sol emergent darrera la serralada. A 2.000 metres trobem uns 20 km/h al Sud, de manera que ascendim ràpid per evitar el vent. A 6.000 metres trobem un component que ens deriva a l’esquerra del nostre objectiu, de manera que baixem de nou per quedar-nos entre 4.500 i 5.000 metres, on el vent ens du uns 10° a la seva dreta. En l’anterior ascens a 6.000 metres hem d’utilitzar ja les màscares d’oxigen, descobrint una fuita en la connexió del Josep Maria. Ara, volant més baix, podíem ocupar-nos del problema. Va ser un encert prendre una bossa amb eines, però tot i usant Teflon no aconseguim resoldre el problema. Què fem? Avortar el vol? Tenim 3 bombones d’oxigen a bord, dues d’elles de 5 litres per a suport vital, amb dues màscares a cadascuna. Una estava gairebé plena, l’altra a la meitat fruit de la fuita. L’altra bombona era de 8 litres, i estava destinada a alimentar la flama pilot especial del cremador. Teníem a l’abast tot tipus d’eines i acoblaments per alternar d’un sistema a l’altre. A la vista de la situació, decidim seguir el vol, aproximant-nos a una altitud més moderada on utilitzem l’oxigen de manera esporàdica.

A mesura que ens acostem a l’Aconcagua, incrementa el vent que ens empeny cap a l’esquerra. Uns 30 minuts abans d’arribar al pic pugem a 6.000 metres, i a falta de 25 quilòmetres, iniciem l’ascens per superar-lo. L’ascens no és tan ràpid com de costum doncs l’oxigen aquí escasseja i la combustió és molt més pobra. Una obertura sobtada de les manetes apagava la flama pilot i no cremava el gas. En canvi, obrint suaument a la meitat de la potència produïa una bona flama, però aquesta s’alçava allunyant-se dels serpentins si obríem excessivament. Així que decidim utilitzar simultàniament dos cremadors de manera manual, a mitja potència, per seguir ascendint entre 2 i 3 metres per segon. Amb el vent predominant superem l’Aconcagua una mica pel Nord. És un bon angle per a les fotografies, doncs el Josep Maria ja va volar pel Sud el 2004 i en conserva fotos. Seguim l’ascens per evitar les turbulències orogràfiques, però aquí mantenir la flama adient resulta complicat. Al final decidim utilitzar tres cremadors. El cremador utilitzat de bon principi és el Mk-21, doncs s’alimenta amb flames pilot amb oxigen, oferint una flama aproximadament d’un metre. Aquesta servia per encendre la flama del Powerplus, en paral·lel. Amb aquesta tècnica vam ascendir a 9.000 metres. En Josep Maria arma una bengala en cas d’apagada de les flames pilot, però no resulta necessària.

Rere l’Aconcagua trobem una profunda vall on es dibuixa la frontera entre Argentina i Xile, que nosaltres creuem en diagonal. Segueix una nova serralada amb cims de 6.000 metres, on mantenim l’altitud per tal de superar-los. En acabat descendim per les planúries procurant no excedir els 4 metres per segon. El vent decau gradualment, i ens alegrem de les turbulències que hem trobat, doncs han estat relativament suaus. La boca del globus es tornava còncava en determinades ocasions, cosa poc sorprenent tenint en compte el poc pes que dúiem per a una vela 180. Seguim descending fins als 3.500 metres, trobant tan sols 20 km/h, així que decidim tornar a ascendir als 4.000 metres, adoptant rumb Est – Sud Est a 28 km/h fins a creuar la carretera que deixa Mendoza al Sud. Gràcies als núvols que sobrevolem intuïm que els vents a cotes baixes ens tornarien enrere. Així doncs ens allunyem uns 2 km i obrim el paracaigudes, descendint fins a creuar de nou la carretera, i aterrant en un camp adjacent a les 12.06, a una velocitat de 17 km/h, i arrossegant-nos una quinzena de metres fins a aturar-nos.

Tot just quan comencem a plegar la vela una munió de gent entra al camp. Es presenten diversos equips de periodistes, encapçalats pel pilot local Eduardo Vaqués. S’atenen nombroses entrevistes i es fan moltes fotos. Una 40 minuts més tard interrompem les explicacions per acabar de recollir la vela, doncs la velocitat del vent ha augmentat a uns 25 o 40 km/h. De fet, fins i tot apreciem alguns petits remolins de sorra quan carreguem la cistella i la vela en el remolc d’un pagès, al que li confiem la major part de l’equip mentre ens dirigim a l’aeroport de Mendoza a informar les autoritats. Allà descobrim que el pla de vol i el NOTAM emès a Xile no és vàlid a Argentina. En teoria, acabem de creuar la frontera Argentina envaint espai aeri controlat sense permís. Afortunadament alguns dels controladors eren antics coneguts d’en Josep Maria, i després d’explicar-nos que calia fer en una hipotètica següent ocasió, el director de l’aeroport ens va ajudar en els assumptes de duanes i immigració. Al mateix temps, els seguidors locals ens havien ja reservat hotel per a tots nosaltres. A les 8 del vespre l’equip de rescat arribava, per acabar instants després celebrant aquest excepcional dia amb una gran paella i bon vi al casal català de Mendoza.